Carles Porta

Començar de zero cada dia i no rendir-se mai

Continuar
“Tots necessitem, alguna vegada, un segon origen.
Aquesta afirmació és una metàfora de la vida i del moment actual”
 
Quan vam comprar els drets de la novel·la Mecanoscrit del segon origen, el desembre de 2007, no érem conscients del que realment significava, això. Els vam comprar perquè ens semblava obvi: era el llibre més llegit a Catalunya perquè des de 1974 era obligatori als instituts. Era el primer –o dels primers– llibres de ciència-ficció escrits en català i era recordat amb entusiasme per molts lectors. Llegit als 12 o 13 anys, suposava el descobriment de la sexualitat i, a més, els protagonistes estan sols al món… Millor aventura que aquesta per a un lector adolescent, impossible!

Teníem clar que, com a productora, a la nostra “joventut” calia sumar-li un gran director de renom i aquí va aparèixer el Bigas Luna. A més, la pròpia filla de Pedrolo ens havia dit que el Bigas i el Pepón Coromina havien intentat, 25 anys enrere, portar el llibre al cinema però que, per diverses raons i desraons, no va poder ser.

El Bigas va acceptar el projecte als 15 segons de conversa. “M’encanta”, em va dir de seguida. Vaig anar a veure’l a la seva casa del Virgili, prop de la costa de Tarragona, i crec que aquest mateix dia va néixer una gran amistat.

En aquesta època estava de moda el 3D i al Bigas i a nosaltres ens va semblar bona idea plantejar el projecte en 3D. Ell va proposar, també, ser coproductor i coguionista, i vam començar el viatge.

El guió anava avançant mentre el 3D anava perdent manxa als cinemes.
Vaig estar tres anys viatjant de Lleida –on jo vivia– a casa del Bigas Luna. Tres visites setmanals, mínim, perquè canviàvem moltes vegades el guió en funció de les mil coses que van apareixent mentre un projecte creix, i perquè anàvem adaptant la pel·lícula al pressupost

A mitjan 2012, abans de l’estiu, ja vam poder dibuixar el calendari per rodar a finals d’any. Estàvem molt satisfets amb tot. I el Bigas estava molt il·lusionat perquè deia que seria “La primera pel·lícula que veurà el meu nét”, el fill que esperava la Betty Bigas.

El 15 d’agost de 2012, em va trucar: “T’he de donar una mala notícia. M’han detectat leucèmia i he d’estar 6 mesos fora de joc”.

El cop que vaig rebre va ser enorme. Em vaig sentir buit i impotent. I no sabia què dir-li al meu amic, coproductor i director del projecte amb el qual portàvem 3 anys treballant intensament.
Ell estava serè, però trist. Li vaig dir que l’important era la seva salut i que si havíem esperat tants anys, podíem esperar sis mesos perquè ell tornés a capitanejar la nau.

L’endemà, a mig matí, em va cridar. Estava eufòric: “Resulta que no estic tan malament. M’han receptat quimioteràpia oral i ni m’ingressen. Me’n vaig a casa, o sigui que, demà, a les 10 h, et vull a casa meva. Hem de treballar”.

Va ser impressionant veure les ganes i l’obstinació que el Bigas va posar en el projecte a partir d’aquell agost. Vam intensificar les reunions, vam iniciar la cerca de localitzacions, vam parlar amb l’equip i, al desembre, tot estava preparat per rodar. Per no topar amb el cru hivern lleidatà vam plantejar rodar a la primavera i vam concertar una primera lectura de guió pel gener mentre tancàvem el finançament amb els bancs i es tancaven els contractes amb belgues i anglesos.

Aquelles festes de Nadal, el Bigas em va donar una altra mala notícia: va voler que jo em quedés el seu 50 % de coproducció i em va dir que havia d’ingressar, aquesta vegada sí, al Clínic per fer quimioteràpia. “Només seran un parell de setmanes, al febrer”. No em va agradar. Però ell era el primer a dir sempre: “Tu, tira. No t’aturis, segueix endavant!”. Vist amb el temps vaig donant molt més valor a les seves paraules i al fet que, cada vegada que sortia de casa seva i pujava al cotxe, ell em deia: “Tu podries dirigir; tens talent i fusta de director”. No li donava importància. El Bigas era un mestre per a mi, i m’ho prenia com un elogi després de cada reunió, de cada classe magistral.

Vam fer la lectura del guió a casa seva el 17 de gener de 2013. S’ho va passar francament bé. Tenia al davant l’equip que ell volia; estava eufòric amb el projecte. Estava feliç. Al cap de 10 dies va ingressar a l’hospital i només en va sortir perquè va voler morir-se a la casa seva.

No sé a qui ho vaig dir primer, però aquells dies no vaig parar de repetir que:

“El millor homenatge al Bigas
seria acabar la pel·lícula”
I aquell mateix dissabte al matí, parlant amb l’Òscar Rodríguez, vam decidir que el director havia de ser jo. Ningú havia treballat tant amb el Bigas com jo, ningú coneixia el projecte com jo i ningú hi posaria més passió. A més, qui es jugava els diners, també era jo o sigui que… Però abans de prendre la decisió definitiva i fer-ho públic ens esperava un altre calvari i, pràcticament, començar de zero una altra vegada.

El Bigas era un dels grans noms del cinema espanyol. Jo no era ningú. Absolutament ningú. I calia convèncer als coproductors i als dirigents de les televisions que el nou director seria un “novell”.

I vam rodar. Aquell dia, vaig tornar a plorar, però poc, perquè tenia molta feina. Dirigir era un repte apassionant i asfixiant. Jo, que he estat 7 vegades a la guerra com a corresponsal, que he fet tots els esports de risc que un pugui imaginar-se, mai m’hauria pensat que es podia generar tanta adrenalina dirigint una pel·lícula. Quina brutalitat! Segur que el Bigas es rebentava de riure veient-me.

Després, 7 mesos a Londres per a postproducció (muntatge, efectes visuals, so i banda sonora). El gener de 2015 vam projectar la pel·lícula a la vídua i a les filles del Bigas. “A veure què haurà fet el Carles Porta”. El dubte era més que lògic. I, sento repetir-me, vam tornar a plorar, però aquesta vegada d’alegria, emoció i satisfacció.

Segon Origen és una història d’amor gens convencional en un entorn postapocalíptic. És una versió moderna d’Adam i Eva i és una adaptació dels mites d’Èdip i Electra.

Un nen negre, Dídac (10 anys), i la seva professora d’anglès, Alba (22 anys), es queden sols al món després de la mort de tota la humanitat. El pare d’Alba, professor universitari, anglès establert a Lleida, on ha vingut després de la mort de la seva esposa, realitza estudis sobre el canvi climàtic. És un científic molt preocupat, a més, per la desaparició de les abelles, i la seva obsessió és que la seva filla aprengui com es fa un hort. “Si cuides la naturalesa, la naturalesa et cuidarà a tu”, li diu el pare a la filla.

Un cataclisme acaba amb els éssers humans i destrueix les ciutats. Dídac i Alba se salven perquè estaven sota l’aigua i, en sortir a la superfície van descobrint, a poc a poc, que estan sols i que han de començar de zero. Alba fa de mare de Dídac fins que es converteix en un preciós adolescent. L’amor predomina per sobre de totes les coses, però també sorgeix d’ells la necessitat de procrear perquè la humanitat no desaparegui. Fins que arriba un visitant inesperat, un home amb el qual estableixen amistat fins que els instints primaris fan emergir el millor i el pitjor de l’espècie humana.

Segon Origen és un film que el Bigas Luna definia com “una pel·lícula dona”. La protagonista és una dona que interpreta tots els papers que pot fer una dona al llarg de la seva vida. I, a més, és la mare de la nova humanitat.

I també és un cant a l’amor i a les segones oportunitats. Tots, alguna vegada, necessitem una segona oportunitat, la humanitat, també. I aquest segon començar, només serà possible si es basa en l’amor.

Després de 7 anys lluitant, la pel·lícula arriba als cinemes i sé que tornaré a plorar. Espero que sigui l’última vegada i que sigui de felicitat i d’emoció.

”Sé que tornaré a plorar. Espero que sigui
l’última vegada i que sigui de felicitat i d’emoció”